Amb la corrida d'ahir a la Monumental de Barcelona es posa punt final a una tradició de segles d'història i es dóna compliment a l'acord aprovat pel Parlament de Catalunya. Calia arribar a aquest extrem? Des que la iniciativa legislativa popular (ILP) va arribar al Parlament, sempre he cregut que no. Almenys per dos motius: era un atemptat contra la llibertat de qui volia anar a veure l'espectacle, i els discursos sobre el sofriment de l'animal els he considerat bastant demagògics. En les últimes quatre dècades no he anat a cap corrida de toros i tampoc no he trepitjat mai la plaça Monumental, però no calia ser una fura per saber que a Catalunya l'afició està en un clar declivi i que toros i toreros ja no són un reclam per omplir la plaça, ni amb centenars de turistes.
La pugana entre taurins i antitaurins, que no ha deixat indiferent a ningú, ha evidenciat que en molts moments el debat era més sobre identitats que sobre toros. Potser d'aqueí vénen el radicalisme dels uns i els altres i l'agressivitat dialèctica que s'ha fet servir. Caldrà estar atents a partir d'ara a dues coses. Els moviments del PP per esquivar la decisió del Parlament, bé per mitjà del recurs del Tribunal Constitucional, bé amb una llei al Congrés la pròxima legislatura.
En clau exclusivament catalana, el pas següent dels antitaurins una vegada s'ha prohibit les corrides de toros serà la supressió dels correbous. Tant CIU com ERC, que molt majoritàriament van decantar la prohibició, donen suport, en canvi, als correbous, molt arrelats a les comarques del sud de Tarragona. Que tot succeís sota la presidència de Montilla ho explica, però no ho justifica. L'expresident va votar no i potser va ser una de les coses més tangibles del seu mandat. Paradoxes de la via.
José Antich, director del diari 'La Vanguardia'.
No hay comentarios:
Publicar un comentario