Durant més del 99% del temps d'existència de l'ésser humà, s'ha provat de comprendre el cosmos sense cap més ajuda òptica que els seus propis ulls. Una tasca difícil, ja que només els astres més lluminosos i propers queden a l'abast de la nostra ineficient retina. És cert que alguns instruments per a la mesura d'angles, presents ja en antigues civilitzacions com ara l'egipcia, van permetre estudiar els canvis de posició de les estrelles o dels planetes, però ens estava vedat tot el que quedava més enllà de la nostra vista.
Per això no és gens estrany que hi hagués un cert enrenou quan Galileo Galilei, cap a l'any 1609, va estudiar per primera vegada els astres amb un telescopi petit i va deixar constància dels anells de Saturn, les fases observables a Venus, els cràters i muntanyes de la Lluna o els quatre satèl·lits més importants de Júpiter. Galileu feia servir un telescopi refractor construït amb dues lents (l'objectiu i l'ocular), de funcionament semblant als que es troben a moltes cases actualment. Uns quants anys més tard Isaac Newton va dissenyar el primer telescopi reflector, que no funcionava amb lents, sinó amb miralls. Això facilitava la construcció de telescopis de més diàmetre, és a dir, amb més poder de captació de llum. Els grans telescopis protagonistes de l'astrofísica dels dos últims segles han esta d'aquest tipus, i hi devem, per exemple, el descobriment de les galàxies externes a la nostra Via Làctia, el de l'expansió de l'univers o el dels primers planetes extrasolars. Per fer-nos-en una idea, la pupil·la del nostre ull a la foscor pot dilatar-se fins a uns 7-9 mil·límetres de diàmetre per permetre entrar el màxim de llum i veure objectes més tènues. I el telescopi més gran en funcionament actualment és el Gran Telescopi Canàries (a l'illa de La Palma), amb un diàmetre de 10,4 metres. És a dir, la superfície col·lectora de llum que té és gairebé 1,5 milions de vegades més gran que la del nostre ull.
No hay comentarios:
Publicar un comentario